dissabte, 1 de febrer de 2014

NOSTALGIA SIDERAL




















La lectura del "Sideral", d'Héctor Castells (editat per Contra ed.) funciona com una màquina del temps perquè ens ha activat alguns records sepultats al final de tot de la memòria, allà on es confon la realitat amb els somnis i desitjos.

El llibre explica la dècada vertiginosa d'aquella generació anorèxica que després de les Olimpíades es feia gran al ritme d'una música quasi nova que arribava dins d'uns vinils rodons que posaven uns nois que semblaven sacerdots màgics darrera les seves taules però que portaven auriculars i es passaven l'estona passant la mà pels seus tocadiscs.

De quan érem més peques i el temps no passava tant ràpid.
Les nits éren més llargues i divertides en aquell Apolo banyat de llum vermella, Sideral punxava als plats i tothom ballava boig perquè et pensaves que el món era teu i tu éres indestructible.

(Em va fer tornar a una nit, després d'un Sonar a la Mar Bella, amb en Jan i la Zeira, i crec que també en Marc Xampró... Acabar a l'Apolo i en Sideral punxant l'"Alive" dels Daft Punk que anava pujant inacabable...)


Sideral, segurament va ser el símbol d'aquell petit moviment insertat en un context local i metropolità; dels soterranis i caps de setmana d'aquella ciutat que despertava princesa per convertir-se en reina, aquells nois i noies de casa bona n'éren els portaveus i elegits, que tiraven la casa per la finestra per passar-se els cap de setmana sense dormir ballant el tiquitaca de la música que sonava a tota pastilla, els hi entrava per les orelles i els explotava dins el cor.
On el díficil no era ballar, sinó sobreviure del dimarts al dijous.
I el jove Sideral, ja un mite vivent, va ser un dels més bells ocells que van volar per aquelles pistes però a un ritme tant magnífic i vertiginós que semblava que el seu destí fos cap a un cel millor, perquè aquest món no podia tolerar tanta bellesa musical i hedonisme juvenil.

Crec que l'últim cop que vaig veure en Sideral va ser a l'aparcament del Keeper de Manlleu (hi va haver 2 o 3 mesos que hi van portar-hi djs bons i de renom...), després d'una sessió molt intensa, amb en Jordi Vila i en Roger Cassany...
Un noi i una noia, acompanyaven en Sideral, carregat de maletes de discs, pujaven a un tot-terreny, suposo que per marxar cap a Barcelona...

Un temps després, mesos o potser algun any, un diumenge, al TeleNotícies migdia donaven la malaurada notícia d'un final inesperat...


























Va ser macu mentres va durar...


Per alguns, va ser tant intens, real i meravellós que encara no han s'han recuperat dels bons records d'aquells moments; i ara, la força i els rajos de les imatges d'aquelles nits passades són la llum que il·lumina els seus presents...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada