dimarts, 15 d’octubre de 2013

PEL·LÍCULA

Cada any (o cada mig any (**), si som optimistes) hi ha una pel·lícula nova que et dispara o et posa en òrbita...
Ja sigui per la història, els protagonistes, el director, el què sigui... T'obre noves prespectives. La pel·lícula consegueix crear alguna cosa nova o màgica... O allò que no se sap explicar ben bé què és però sí que és allò que ens agrada tant del cinema però que no sabem explicar exactament què és.

Ara és "Gravity"!

(Dirigida per Alfonso Cuarón.)
És magnètica i visualment fascinant.
És una pel·lícula d'astronautes però al mateix temps és alguna cosa més (i aquesta cosa és el què la converteix en una pel·lícula superior i diferent) (alhora aquesta cosa que intento explicar però que no ho sé fer, és el què es veu quan es mira la pel·lícula si et deixes portar -o millor dit: flotar- per la pel·lícula)
Els astronautes de blanc gravitant per l'espai i per sobre de l'òrbita de la terra...

















Potser és com floten els objectes i els cossos en aquesta pel·lícula.
La gravetat 0 de l'espai i la mística del cel negre i les estrelles converteix aquests essers blancs en cossos a la deriva i aquesta sensació que veiem en cinema del realment bò de veritat (que al mateix temps, també és entreteniment...).


Un pasote de pel·lícula!!!!







** Fa 6 mesos va ser "Spring Breakers"!!!!
(Que és molt diferent que "Gravity" però també és especial...)










NOTA DE L'AUTOR D'AQUEST BLOG: Quan era peque em va impressionar molt una escena del "Tintín a la lluna" on un ajudant d'en Tornasol es llançava des del cohet en marxa cap a l'espai... Abandonava la tripulació. [Vaig arribar a pensar-hi molt en el final d'aquest personatge i, sobretot, on hauria anat a parar enmig del forat fosc i negre que és l'espai... I perquè aquest personatge arribava a decidir allò i com era capaç de fer-ho... Vaig reflexionar-hi llargues estones... Segurament sense entendre-ho perquè era petit però fascinat per aquest llançament cap allò desconegut que és la inmensitat de l'espai...]
Dins els àlbums de Tintín segurament aquest és un dels moments més tristos.

No sé perquè explico això... Però veient "Gravity" m'ho va recordar...
Deuen ser aquest calaixos oberts que mentalment queden oberts i com que la memòria és entremeliada m'ho va recordar...
No sé... De fet no sé ni perquè ho explico...
(Després de "Gravity", al arribar a casa vaig buscar la vinyeta però a l'àlbum no hi era. Només s'explicava, no s'ensenyava (suposo que en aquella època no s'hagués pogut ensenyar...) De cop els personatges s'explicaven el què havia fet aquell senyor i com els havia abandonat des del cohet en marxa...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada