LLIBRE

L'amic Made segurament estarà d'acord en el diagnòstic: David Foster Wallace era súperdotat i per això es va suïcidar; perquè no va aguantar la pressió.
Com que era tant extremadament intel·ligent, se'n donava compte de tot, efectuava totes les connexions, creava passadissos entre diferents conceptes... (La majoria de gent només veiem, som capaços de percebre una part de les coses... ) Foster Wallace tenia el privilegi de poder-ho veure i entendre tot, copsar-ho en tota la seva dimensió; però es va derrumbar abans d'hora.

"Tengo la sensación que no soy uno de los buenos."

D. F. W.

El llibre (aquesta biografia de D. T. Max, titulada "Todas las historias de amor son historias de fantasmas") ens explica la vida de Foster Wallace, fulgurant en intensitat conceptual i literària i alhora trista perquè ens va ensenyant aquest do genial que tenia per la narrativa però al mateix temps, també, amb aquesta fragilitat emocional que va viure sempre, potser accentuda per l'alt nivell d'autoexigència que s'aplicava a ell mateix buscant sempre l'excel·lència en tot i les adiccions a diferents substàncies i/o la seva dependència d'alguns fàrmacs i antidepressius.

"La ficción trata de en qué consiste ser un puto ser humano."
D. F. W.

També hi ha la trajectòria i els processos de totes les seves obres (monumentals en tots els sentits): "La escoba del sistema", "La broma infinita", "El rey pálido" i els seus reculls de relats (també INDISPENSABLES) "La niña del pelo raro", "Extinción", "Entrevistas breves con hombres repulsivos" o els seus reculls d'assajos i reportatges per revistes (alguns són obres mestres indiscutibles): "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer", "Hablemos de langostas"...
Diferents treballs que per separat, o junts, van conformar i han quedat com un dels corpus que millor defineix la narrativa americana de les dues últimes dècades i al mateix temps explica una manera de viure i d'afrontar la cultura popular i el way of life americà contemporani, amb les seves il·lusions i tots els malsons; amb un estil barroc, maximalista i novedós, fragmentat; fresc, agosarat i radical en els seus plantejaments.

Llegim aquesta vida il·luminada pels Déus però abandonada a mig camí, com si fos una novel·la.

"... discernir entre dar importancia al lector y dar importancia a importarle al lector."

"Su angustia, tenía múltiples fuentes, desde el miedo a la fama hasta el miedo al fracaso. Detrás de los temores corrientes acechaba el miedo a ser corriente."

"le gustaba duplicar, añadir, era un maximalista, quería capturar el todo de América."