dilluns, 2 de setembre de 2013

PELI



L'Anna del vídeoclub em va enviar un meil: "Alerta!!! Que tinc "Spring Breakers"!!!!"
i corrents a buscar-la!
















Alguna cosa té "Spring Breakers", de l'enfant terrible Harmony Korine (guionista de la llunyana però mítica "Kids" d'en Larry Clark...), que la fa diferent i superior.



Potser aquella tristor indefinible que banya a les protagonistes durant tota la pel·lícula (ull!! amb la bellesa de les imatges dels cossos dins la piscina); contra aquesta fugida endavant on the road cap a la claror de la platja i el mar.
O el dirty realism en plan videoclip amb aquests minibiquinis que delimiten i dónen color a les noies son el contrast amb aquesta buidor de les seves ànimes, perdudes en un espiral de carn, drogues i mar. Un cert existencialisme juvenil banyat en alcohol; just en aquell punt de la frontera que separa la tercera joventut de la vida adulta promesa o mal entesa per les obligacions que comporta i el desconcert que està per venir.
(NOTA: De les 4 protagonistes, 3 han sigut noies Disney molt conegudes als USA... Petites estrelles infantils que volen escapar al seu encasillament i participen en aquesta història políticament incorrecte. Com una metàfora ja de la història que interpreten. La quarta és la dona del director.)

Però fins i tot un cop a la Meca somiada, allà on el mar s'ajunta amb el cel blau; no n'hi ha prou.
(I un cop arribades, les més llestes o les més fràgils van caient.)
















"Spring Breakers" depèn qui la miri la pot entendre com el símbol d'una nova femininitat: o sigui, el poder i la bellesa del pròpi cos davant els homes -en aquesta pel·lícula tots els homes que surten són dolents com monstres... (James Franco brutal en el seu paper de rapper gangster passat de voltes! i atenció a la seva escena de la felació a una pistola: com alt contingut (potser) anti eròtic però molt inolvidable...) Salvant les distàncies seria unes "Telma y Lousie" d'última generació ballant Skrillex...


















Una pel·lícula no només és la història, ni els cossos i els seus noms, ni la música (Skrillex a la rauxa i Cliff Martínez (dels Chromatics!!!) a la tristor i la resaca)...
També compten les imatges (barrejat amb tot això), per això és cinema.
I l'Harmony Korine, el dire, s'ho monta perfecte... S'emporta la història, que en altres mans podria haver quedat com un telefilme pastelós i melodramàtic de diumenge a la tarda i el fa arribar a un lloc superior. Aquell on segurament també hi ha, per exemple amb semblants coordenades teenagers, "Elephant"de Gus Van Sant o "Lost in Translation" de Sofia Coppola, entre d'altres...


















(Harmony Korine, amb les ulleres d'en Terry Richardson i fotografiat per aquest)

Juga amb el color apujant els vermells de la carn, alenteix el tempo quan li convé, barrejant les imatges com si fos un dj i deconstruïnt l'argument en alguns moments, retrata la tristor a càmara lenta, desenfoca molt com si fos un somni o un malson i aconsegueix alguns moments, com només fan els grans directors (penso per exemple en Kubrick, Tarantino, Almodóvar, Haneke, Van Sant, Winding Refn...) d'escenes convertir-les en icones. Filmar i després mostrar gestos i moments que defineixen un sentiment o una idea, però fet d'una manera excel·lent, com investits d'una màgia invisible consegueixen trascendir el moment cinematogràfic per convertir-la en una imatge o moment especial i per tant, inolvidable: A "Spring Breakers" n'està ple d'aquests moments.
I també ALERTA!! perquè "Spring Breakers" és més perillosa del què sembla i per no deixar de pensar-hi.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada