dijous, 18 de juliol del 2013

LEAP YEAR






















En Francis Ford Coppola el què va fer és que va posar el gran crit final a l'última escena del "Padrino 3"; aquella escena que és El crit dels crits i on el molt cabron li treu el so i deixa aquell pla amb l'Al Pacino desencaixat. És el final on tot convergeix: totes les històries i tots els significats i totes les imatges...

Els Furguson (que van publicar aquest disc va dos o tres mesos, amb La Castanya) ho fan al revés i amb l'Eduard a la veu posen el gran crit (un crit que és com la mare de totes les batalles) al principi de tot, només començar rodejat d'uns ritmes marcials i foscos que porten aquest disc cap a una dimensió nova.
Alhora li dónen un aire incòmode -que no vol dir que sigui un mal disc!!- però el converteix en un treball que no és fàcil a la primera però que amb cada nova escoltada va creixent i es va fent gran.
I que inmens!
Els Furguson han madurat -que vol dir que son millors i més intel·ligents-, perquè en comptes de fer un disc lluminós i efectiu en presenten ara un de més complex i profund però que acaba funcionant a tots els nivells, com només els grans discs ho fan.


Segueixen sent els Furguson de sempre, però en versió millorada i expandida!
No us el perdeu!!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada